Colores

[NOTA RELATIVA A LOS COLORES QUE SE UTILIZAN: CON OBJETO DE FACILITAR LA LECTURA DEL BLOG HEMOS INCLUIDO UNOS COMENTARIOS O ACLARACIONES, ENTRE CORCHETES, EN LETRA CURSIVA Y EN COLOR "AGUA".
TAMBIÉN, PARA DISTINGUIR MÁS CLARAMENTE LOS TEMAS REFERENTES A TODO EL PAÍS DE LOS RELATIVOS MÁS INMEDIATAMENTE A CATALUÑA, HEMOS REDACTADO LOS PRIMEROS EN COLOR "BLANCO" Y LOS SEGUNDOS EN COLOR "NARANJA".]

viernes, 15 de diciembre de 2017

La propiedad rústica. La explotación agrícola


[Pere Arola vivió muy de cerca la evolución del tratamiento de la propiedad rústica y de las explotaciones agrarias durante los años 36 a 39. En efecto, Can Durán, Can Plantada y Can Patxau eran masías vinculadas desde tiempo atrás a su familia. Su visión es pues especialmente valiosa]

[Propietat rústica]

A semblança de lo passat amb la propietat urbana, en la propietat rústica els diferents governs rojos no donaren cap disposició anul·ladora, fidels al criteri de mantenir l’aspecte legal del regim, però en la practica també fou un mite el dret de propietat de la terra.

Els propietaris rurals foren un dels estaments socials que fou mes furiosament perseguit: això demostra ja quin fou el respecte al tal dret.

Les propietats grans o mitjanes de conreu directe, poc freqüents com es sabut a Catalunya, foren confiscats ja els primers dies del moviment pels sindicats de la C.N.T. de cada poble i en pocs casos per la U.G.T., o “rabassaires” , o amb intervenció al menys, d’ells.





A vegades foren portades en regim col·lectiu totes las d’un poble junt amb altres terres confiscades amb diferents pretextos. Altres, els jornalers de la finca formaven una col·lectivitat particular, si be estaven amb estret lligam amb la C.N.T. Raríssim fou el cas que una finca en aquestes condicions no fos col·lectivitzada; el pretext era sempre que el propietari era feixista, fos lo que fos. S’arribà amb aquesta generalització fins a finques molt petites. Les propietats minúscules foren arreplegades molt sovint, sempre que es podia dir que era feixista el propietari. Altres quedaren al us de la seva propietat.

Els propietaris que tenien les seves terres arrendades o en aparceria, que eren la major part, van quedar pràcticament espoliats. La Generalitat feu cap l’Agost del 36 una ordre dient que quedava en suspens el pagament dels arrendaments i parts, i no es digué ja res mes en els dos anys i mig. Als primers temps ningú no pagà salvo casos raríssims i particulars, dons aquest fet, sabut pel Comitè local hauria estat la mort casi segura. També la major part no estaven relacionats amb els propietaris. Mes tard, trets els Comitès després de maig del 37, els propietaris no declaradament facciosos pogueren anar a veure les seves propietats i llavors fou freqüent el cas de pagar l’arrendament donat que per la inflació i la abundància de diners, se els feia molt fàcil. Eren, naturalment els “bons arrendataris”. Aquet fet s’anà accentuant cap al fi del període revolucionari.

Les cases de pagès bones foren ocupades pels Comitès, refugiats, etc... Això salvo casos de poca importància o de fer molta pressió, no es pogué recuperar després de maig de 1937, ni en cap moment.



Can Durán en Palau Solitar


Es el cas de les celebres sentencies de la Generalitat: els Comitès portaven els expedients dels que els hi semblaven a la Generalitat; després de molts mesos (cap a fi de 1937) van anar sortint les sentencies, favorables, per tots (o casi tots) els que no s’havien absentat i en les que es deia que se els hi tornès tot lo que se els havia confiscat: però naturalment no els era tornat res, dons als que no se els havia fet cap procés per no considerar-los sospitosos tampoc se els pagaven els arrendaments ni els hi tornaven les finques administrades directament, ni les cases ocupades per refugiats o altra gent. En alguns casos es tornaren cases però no foren molts.

Al final, després del març de 1938, la circumstancia de esser el front mes a la vora feu que, al revés, per allotjament de sodats o alts funcionaris foren requisades cases que no havien estat confiscades fins llavors.



Masia Can Plantada.JPG
Can Plantada, hoy. Durante la guerra, fue confiscada y acogedora de refugiados

Per altra part, la parlada “comisión de incautaciones” del Govern Central en feu també moltíssimes confiscacions de finques rústiques a Catalunya, clar que quan era arrendament era un fet purament nominal




Respecta als danys causats a les finques, foren molt grossos: a part els de guerra per utilització de terres per camps d’aviació o be de destrucció de conreus en la lluita, hi ha els grans danys causats a les cases grans pel pas de Comitès, refugiats, etc... : tot brut, destruït, etc.

Can Patxau: finca rústica en Senmenat

Les regions de plantacions permanents patiren molt: a Tarragona, a molts llocs, foren arrasats els oliverars per substituir-los per altres conreus; en altres llocs foren tallats per fer llenya. Lo mateix passà amb les vinyes, inclús al pla de Barcelona; tots els conreus permanents foren per aquest estil. Els boscos, tan abundants en la meitat Est del país foren una de les riqueses mes destruïdes. Els Comitès locals feren grans tallades als primers temps per fer diners. Mes tard la Generalitat feu disposicions per evitar tal destrucció que no serviren de res. A partir del fi de 1937 el Subsecretari d’Armament els va intervenir per guerra (principalment per fortificacions); especialment des de juny de 1938 es desenvolupà una talla sistemàtica que, es pot dir, feu desaparèixer casi tota aquesta riquesa. La fusta treta fou una quantitat fabulosa. La falta de combustible feu que tothom tallés als boscos la llenya que volia i així els grans boscos dels voltants de Barcelona (Tibidabo, Vallvidrera, C. Baró) desaparegueren del tot. A Catalunya nomes quedaren arbres petits però les gran masses d’arbres grossos desaparegueren del tot.




Els Drets Reals sobre les terres (censos, etc.) no tingueren cap disposició; però ja es compren que no se en cobrà cap tampoc.

Fora de Catalunya anà tot pel mateix estil. Com a la major part de les regions casi tot el conreu era a jornal i foren col·lectivitzades totes les finques una mica grans (totes pràcticament), la commoció econòmica per la variació de la forma de conreu fou enorme; dons tot es va convertir en col·lectivitats de jornalers que en molts casos no treballaven les terres. El dret de propietat quedà tan anul·lat com ací, encara que el govern després fes veure lo contrari al confiscar les terres del facciosos.


[Explotació agrícola]


Com ja s’ha dit al parlar de la propietat rústica a Catalunya la commoció en la forma de l’explotació fou poc intensa degut a predominar el petit arrendatari.

Ja s’ha dit que les finques grans de conreu directe foren totes socialitzades, salvo rares excepcions. L’organització era de sola la finca o be de tot el municipi. En els dos casos els resultats foren, en general, desastrosos, els obrers treballaven tan poc com podien i aviat quedaren incultes bona part d’aquestes terres. Dintre aquestes terres ingressaren també les de els petits agricultors considerats “desafectes”.



A Barcelona, a varies localitats dels seus voltants, i també a pobles aïllats dintre el país es practicà la socialització integral de la terra, convertint-se tots els agricultors en jornalers. En general, salvo pocs pobles, no fou una cosa total sinó que es deixava una petita parcel·la al cultivador petit i tot el que deien “l’excés” passava a formar la propietat col·lectiva dels Sindicat. Aquest es el cas de Barcelona. No cal dir que escollien les terres millors. Els espoliats eren invitats a entrar al Sindicat, però en general preferien viure del tros que els quedava y res mes. Com els caps d’aquets sindicats eren jornalers complertament ignorants els resultats eren desastrosos: totes les monstruositats del canvi de conreus, destrucció de ceps, tala de boscos: tot se’ls ocorria. Al pla de Barcelona moltes terres de les mes bones eren cap el 1937, incultes degut al desordre del sindicat.

(Mentrestant, la gent de Barcelona, per poder menjar conreave la Muntanya Pelada, la plaça de Les Glories i els solars.)

Encara que la FAI va treballar molt per estendre el sistema, l’oposició dels interessats i dels partits del F.P. des de la Generalitat feu que el sistema no aconseguís una gran extensió. No obstant no se’n va dissoldre cap dons els antics cultivadors no tenien interès en recobrar les terres perquè les collites els fossin robades per l’Estat

En 1937, al principi, la Generalitat feu un decret de distribució de terres per igualar les terres; clar que no es pensà ni es posà en practica donat les terribles discussions que hagués originat.

En conjunt la explotació es feu dons com abans. Quan, sobretot des de abril del 38 per cridar les lleves des de la de 1928 a 1923 (setembre), faltaren gran part dels braços, moltes terres quedaren sense conreu dons totes les moixigangues que es feren no serviren de res. Ho va empitjorar el que els pagesos eren cridats per fer fortificacions. A partir de setembre el camp no es conreà i al gener del 39 estava inculta la major part de la terra de conreu de Catalunya. 


Camp sense conreu


Aquesta crida per fortificacions fou un error capital dons deixà amb la fam a tot el país. Sortosament lo primerenc de la data de la alliberació feu que es pogués ja rebre moltes coses, però de durar quatre meses mes la lluita al camp català hi hagué hagut fam terrible. El Govern ho feu perquè ell vivia de fora però no pensà que la població civil vivia de lo que pescava als camps del país dons amb el racionament hagués mort. A evitar esta conseqüència es parlà del racionament a partir de 1938 però era una cosa hipotètica. Des d’aquest punt de vista essencial, la situació de Catalunya no es podia perllongar gaires setmanes.

Les diferencies estaven en el sistema de distribució. Als primers temps en tots els pobles els Comitès de Milícies Antifeixistes que s’abrogaren tota la autoritat, dons els Ajuntaments quedaren al recó sense fer res, y que eren tots amb domini absolut de la CNT, ja que no aconseguiren establir el seu sistema en la producció, el desenvoluparen en la distribució. Tots els pagesos hagueren de vendre el gènere al Comitè i aquet el venia al Comitè del lloc on l’hi semblava.

Quan a l’Octubre del 36 es formaren els nous Ajuntaments a imatge i semblança de la Generalitat, s’intensifica sota la pressió del Comitè –que encara que dissolt funcionava i a molts llocs era el mateix Ajuntament– un règim de casi independència dels municipis (un vertader feudalisme), i es seguí el mateix sistema: el municipi tractava d’igual a igual als altres municipis o a la Generalitat, que per adquirir queviures tenia que fer tots el esforços diplomàtics. Després de maig de 1937 el control de la Generalitat fou mes efectiu però aviat fou usurpat pel de l’Estat Central que la desbancà completament.

Els sindicats locals foren legalment els únics compradors dels productes fins al final -els tenia que entregar al Estat- i feren moltes vegades tota classe de trampes amb intercanvi d’altres productes, etc... Era tota una tàctica i habilitat personal de cada Ajuntament. El particular feia amb relació al sindicat local les mateixes trampes per adquirir productes d’amagat però donada la campanya de depreciació monetària (un dels triomfs del espionatge) totes les transaccions clandestines eren en espècie sent el cèlebre intercanvi, sobre tot des de maig del 38 una de las característiques essencials del sistema dons el practicaven no nomes tots els funcionaris sinó fins el mateix Estat, d’amagat.


Camp de blat, conreat

Per evitar aquets fets l’Estat exercia una vigilància fortíssima i els castics als sindicats estraperlistes foren grossos, ara que, com sempre, els mes culpables anaren fent dons tenien les espatlles guardades.

Des de el punt de vista del cultivador te mes importància l’acció dels sindicats sobre els cultivadors. Com aquets no tenien prou amb lo que els deixaven guardar per ells o no estaven contents dels bitllets que els donaven en pago o no els pagaven moltes vagades, feien tota l’ocultació del gènere, que venien amb intercanvi o amb bitllets sèrie. Això donava lloc a represàlies, registres, robatoris, multes i moltes vagades hi havia l’arbitrarietat mes espantosa si el acusat era de dretes. L’Estat on l’hi semblava que el poble es confabulava per la ocultació l’hi enviava un batalló de carabiners que s’allotjaven per las cases, compraven o robaven lo que els semblava, feien registres, detencions, etc., posant en pànic a tot el país. Des de maig del 38 aquesta plaga fou sempre a un lloc u altre de Catalunya. La vigilància del petit tràfec es feia a les carreteres on es decomissaven les petites partides que la gent famolenca, amb mil perills pels transports, anava a buscar i moltes vagades les mercaderies eren tornats a vendre pels mateixos carabiners. Denunciats aquests espantosos abusos, que eren mils i mils, disminuïen una mica els atacs al petit paquet. En canvi els negociants feien totes les martingales clandestines.

En resum: si en la producció el regim seguí per l’estil, en la distribució fou essencialment diferent dons desaparegué del tot el comerciant privat, substituït pels sindicats locals i organismes estatals, amb l’acompanyament de coaccions i vigilància que això comporta.

Idèntiques característiques hi hagué a tota la zona roja. La producció no disminuí tant l’últim any a la zona central i llevant dons el sistema col·lectivista d’explotació permeté anar seguint amb mes normalitat.











No hay comentarios:

Publicar un comentario