Colores

[NOTA RELATIVA A LOS COLORES QUE SE UTILIZAN: CON OBJETO DE FACILITAR LA LECTURA DEL BLOG HEMOS INCLUIDO UNOS COMENTARIOS O ACLARACIONES, ENTRE CORCHETES, EN LETRA CURSIVA Y EN COLOR "AGUA".
TAMBIÉN, PARA DISTINGUIR MÁS CLARAMENTE LOS TEMAS REFERENTES A TODO EL PAÍS DE LOS RELATIVOS MÁS INMEDIATAMENTE A CATALUÑA, HEMOS REDACTADO LOS PRIMEROS EN COLOR "BLANCO" Y LOS SEGUNDOS EN COLOR "NARANJA".]

lunes, 10 de julio de 2017

Informes y anexos 2º. Aprovisionamientos, 2

Aprovisionamientos. Períodos posteriores

Com hem dit abans, Pere Arola va fer una revisió exhaustiva de les provisions (fonamentalment alimenticies) de les quals la gent del carrer podia disposar. Es tracta d’una revisió “dolorosa”: manifesta la penúria en què va quedar bona part de la població barcelonina durant la guerra civil. Distingeix 4 pèríodos. En aquesta segona “entrada del blog” sobre el tema ens referirem als dos períodes posteriors. Com hem dit abans, efectivament, és una lectura amarga; especialment amarga pel que fa a aquests períodes posteriors.

Al final, després d'una breu referència a la situació d'altres zones republicanes, es refereix Arola a la situació a l'arribada de les tropes de Franco

[Les fotos d'aquesta "entrada" són actuals: serveixen per crear unes certes discontinuïtats en una narració tan amarga]

Aquest problema es presentà  des de el primer moment del moviment. La causa, podríem dir geogràfica, es la de que vivint a Barcelona dels productes agrícoles i ramaders procedents de les regions preses pels facciosos, fatalment es tenia que notar una gran falta. A aquesta causa si sumen el “despilfarro” de tota classe de productes alimenticis fet pels milicians al front i l’acaparament  dels comitès sindicals a la capital i també, en gran part, la intervenció de la C.N.T. al mercat central de tots els productes i les intervencions a mercats i botigues que destruïren la organització antiga de distribució.

Cap al final amb l’ocupació d’Aragó i la separació de Valencia, la primera causa actuà en forma catastròfica, ajudant-t’hi la política de reserves del Govern i la falta de braços e iniciativa al camp, que determinava no es conreés casí la terra.

Quatre períodes es poden distingir:
1º) Des de el començament a mitjans de desembre de 1936.
2º) Des de desembre de 1936 a octubre de 1937.
3º) De octubre de 1937 a abril de 1938.
4º) Des de abril de 1938 al final.
  

Tercer període: S’inicia al Octubre de 1937,  quan ve el Govern des de Valencia: llavors es digué molt que la situació de proveïments milloraria molt dons el Govern s’encarregaria: però com el Govern era partidari de fer grans reserves i de que per la gana el poble extragués les ultimes reserves particulars no es guanyà res sinó tot al contrari, donant-se l’excusa de que la Generalitat no volia cedir el serveis.

Es desenvolupà dons un hivern terrible en que tothom va amagrir moltíssim i en que la gana fou grossa essent total la falta d’aliments al públic i molt  mes difícil el procurar se’n de sota mà

En el pa se segueix el mateix regim i a lo llarg del període s’anà disminuint el racionament fins a fer-se molt petit (100 grams diaris).


 Fora del pa no es repartí de racionament res mes pràcticament: dons no es res per conservar la vida  les dues o tres vagades que donaren carn congelada i que encara molts no arreplegaren;  les quatre o cinc reparticions de 200 grams d’arròs, mongetes o cigrons; miques d’oli i sucre: tot això en un període de tres meses. No es donà gens de peix, ous, aviram, patates, carbó. En fi: amb el racionament oficial una persona àuria mort als vuit dies. I fora del dit racionament públicament no es venia res mes.

Era precís procurar-se dons l’alimentació  en forma clandestina, però en general  els mètodes barats (compres per fabriques, sindicats o, principalment, cooperatives) anaren fallant i els únics mètodes fàcils eren les compres anant a fora o be comprant lo que portaven de fora gent sense escrúpols, i ho venien en els dos casos a preus deu vagades lo normal, en general. Era lo que se’n digué “estraperlo”. Com es natural la gent modesta van esser els que patiren mes dons es van tenir que limitar a viure del “racionament” i de verdures comprades a preus molt alts (10 vagades) a pobles veïns.
      
Gitanos dels barris extrems i tota la gent d’hampa i aventurera sortien en uns trens atapeïts i penjats cap a Tarragona i Girona i tornaven carregats de productes que freqüentment els hi requisaven les forces; que venien a preus elevadíssims fent enormes negocis. Junt amb aquesta enorme quantitat de gent, molts altres hi anaven de pura necessitat i eren els que trobaven menys i encara amb peripècies innombrables [en comentar aquesta situació, un amic d'uns 70 anys, m'explica que la seva mare havia estat una d'aquestes persones pobres que sortien a comprar patates a les masies i pobles; i que ho recordava amb gran tristesa]. Es aquesta l’època en que el negoci clandestí es desenvolupà amb mes extensió.       
  
      De que visqué la gent?  Molts tenien reserves de patates fetes al estiu: amb aquestes, el pa i farina de blat de moro i les llegums que es podien trobar anaven fent, però aprimant-se enormement. Els que no tenien patates patiren molt mes dons no es podien trobar enlloc.




La compra clandestina a Barcelona era la mes cara: l’anar a fora no tant, però terriblement penós: el que hi tenia família o coneguts podia comprar mes barat, de lo que hi havia dons faltaven també moltes coses al camp. S’inicià el sistema de fer-se enviar paquets del estranger els que hi tenien  coneguts.

Pagant enormitats es trobava de tot però pocs hi podien arribar, i la majoria es tenia que limitar a algun llegum, molta farina de blat de moro, patates si en tenien, el pa i la verdura que es pogués trobar...

  A fora depenia tot de la Regió: cap al hivern  faltà el pa a totes les zones veïnes de Barcelona, y a altres mes lluny. Tots els pobles grans passaren mesos sense un gra de pa, venent-se a 30 ptas el kilo el que feien els pagesos amb la seva farina i també el de Barcelona que procedia de gent que tenia carnets falsos o amb morts, cosa normal a tot carnet.  També es vengué a l’Empordà i a Barcelona  pa francès a 30 ptas. el kilo.



A mes a mes del pa, que en tots els llocs era racionat, no es donava res mes de racionament: la població no pagesa es tenia que espavilar comprant als pagesos però aquets tenien molt poc dons tothom es dedicà al conreu de tots els elements necessaris per viure i, naturalment, el sobrant per repartir era molt escàs.  Aquesta modificació dels conreus fou una de les causes mes fatals de la gana que hi hagué.

A mes a mes, com es deia que els diners no valdrien res s’inicià el sistema de no vendre si no era amb canvi  d’oli o be de sabó etc., que fabricants clandestins els proporcionaven.

Respecte a carn a alguns llocs encara se’n matava alguna vagada; a altres, gens.






Mes es mantingué la cansalada. D’ous se’n trobaven a 30 ptas. la dotzena. Gallines, a 1.000 ptas.  La riquesa d’aviram i ramats de totes classes es reduí a fraccions molt petites del primitiu.


Lo que els Comitès o Sindicats locals podien treure dels pagesos (com no necessari per viure ells ) que era molt poc i reduït als productes mes produïts a la comarca (blat, patates,  avellanes, oli, etc...) era guardat per ells. La Generalitat i l’Estat ho exigien, però ells feien un altra “guardada” com els pagesos, en que hi cabien també totes les contingències i amistats..., i la resta l’Estat  o be s’ho emportava o be el feia servir pel consum segons les patates, avellanes, oli, etc. o be, blat.

Les fabriques, sindicats, etc. de Barcelona tractaven amb aquets sindicats locals però aquestes transaccions eren també molt vigilades i s’anaven fent difícils, dons no es donaven permisos pel transport.   Ho mateix els passava a los Cooperatives.

Fora de tot això hi havia els subministres als empleats dels Organismes Oficials. Aquets anaven bastant “grassos” : les cooperatives de funcionaris de l’Ajuntament  i especialment de la Generalitat, repartien racionaments mes abundants . Els ministres vinguts de Valencia també van organitzar cooperatives que els servien molt bé i a preus baixíssims. Lo mateix tenien tots els refugiats que en els pobles o ciutats menjaven a costa del municipi, enormement mes be que els ciutadans del país. Per fi, els que participaven de la Intendència anaven també be dons tenien el “chusco” de 400 grams diaris  i bastant aliment. Les industries de Cuer  donaven un pa de 400 grams  també per treballador, diàriament.  El peix era venut clandestinament als ministeris a preus exorbitants.


Respecte al establiment de bars, restaurants, etc., patiren moltíssim. Els cars, cada vagada mes clandestinament, venien de tot a preus al voltant de 100 ptas., un dinar de 5 d’abans.

 Els altres, la majoria eren tancats i alguns servien el que podien. S’establiren menjadors per la Generalitat  a 2,50 ptas. en que donaven un platet  de llenties i una sopa, que eren freqüentats enormement.

Els bars i cafès no venien casi res: pa enlloc; cervesa acabada, xocolata, també; sols algun licor, gelats d’aigua sola casi,   taronjades i res mes.   Molts eren tancats.  
 

Quart període: Amb la retirada d’Aragó i trencament de les comunicacions amb València s’inicià l’últim període, que es el mes terrible de tots i l’estabilització  d’un regim de gana de proporcions catastròfiques  que produiria una depauperació profunda (pèrdues de pes normalment de 15 o 20 kg, e inclús mes) i una mortalitat del 100 % sobre lo normal produïda per la debilitació conseqüència de la falta d’aliments i les penalitats, especialment a persones d’edat. 

La causa es troba en que per la pèrdua d’Aragó i part de Catalunya faltà una enorme base d’aprovisionament i que les reserves que es treien de Catalunya clandestinament, s’esgotaren ràpidament en forma absoluta.  Com  que el racionament oficial era sarcàsticament insuficient per viure, les penalitats foren extremades.  

El pa continuà a Barcelona  essent l’única cosa organitzada. El racionament varià moltes vagades, essent al final 150 grams diaris, que era el corrent. A mes a mes molta gent eren beneficiats pels difunts que tenia al carnet. Als últims temps, desprès de molt parlant-ne, es posà en marxa una reforma per evitar aquets abusos en el pa que portava un canvi complet de les targes de racionament que eren vigents des de la Primavera de 1937. Si be es feren sobre això els empadronaments i disposicions interines no pogué arribar a desenvolupar-se.


A mes els d’indústries de guerra tenien un pa de 50 grams diaris i els que percebien d’Intendència, que eren tots els soldats i funcionaris del exercit, un “chusco” de 500 grams per dia; en teoria els tals últims havien d’esser de baixa del racionament de la ciutat però en la pràctica no era així.  Fora d’aquets pans “oficials” lo clandestí eren els “chuscos” que es venien a cinc duros i, en algun temps, pa francès al mateix preu. El “estraperlo” de pa a Barcelona era, no obstant, cosa molt rara. Pels estrangers es feia pa de Viena, del que també en participaven els alts caps i funcionaris del Estat: fora d’això no era tolerat cap altre producte de farina de blat.

A fora s’anà  establint durant el període l’ordre en el regim de racionament del pa, desapareixent els casos tan corrents de pobles amb grans industries sense gens de pa mesos sencers. Els pagesos eren fora del racionament; com es natural, seguien reservant-se mes farina de la àmpliament necessària,que venien d’amagat, a preus elevats i, casi exclusivament, al canvi de productes alimenticis o no alimenticis (oli, sabó, xocolata, llegiu...)

Com això es perseguia, el resultat era que moltes vagades  es confiscava tot lo que hi havia a la pagesia o fins als pobles i es passaven setmanes sense pa.

Camp de cereals
Aqueta farina, venuda a preus d’amistat fins a 50 ptas., i sense conèixer-se fins a 200 ptas., servia per fer sopes i se’n feia un comerç important i clandestí. No obstant era obligat el tots el casos l’intercanvio. El que no podia oferir res o no pagava amb plata i bitllets de sèrie no obtenia res. Al bitllet corrent entre els pagesos no se li donava cap valor, ja  amb tot el descaro. L’intercanvio era l’única forma de fer transaccions a fora.

Molt mes extens era el comerç de farina de blat de moro, pagat normalment de 30 a 50 ptas./kg.  També es comprava blat de moro que els molins molien mes o menys d’amagat. El transport de tot això era un calvari de penalitats.

Fora del pa el racionament oficial no donava casi res mes: pot ser que en conjunt donaren alguna cosa mes que en el període anterior però fou completament insuficient per sostenir la vida mes mísera.  Oli, unes quantes vegades, llenties també, poquíssims cigrons i mongetes, arròs, cap vegada, carn, raríssimament i congelada, naturalment.

La qüestió del coure era dificilíssima dons el gas no funcionava casi enlloc, l’electricitat a molts llocs era tancada sempre i als altres molt sovint; carbó de cok i vegetal era inexistent i es tenia que fer amb biguetes de llenya venudes a uns preus fabulosos. El fer-se portar llenya de fora era problema difícil i caríssim.


Respecte al peix, es mirà d’organitzar un sistema de peix estranger a preus bastant raonables. Va funcionar unes quantes setmanes bastant bé però aviat es parà. El peix del país era tot venut de estraperlo, a 70 o 80 ptas./kg, el lluç per exemple.

Per comprovar lo dit respecte a la ridícula insuficiència del racionament es veurà que després es publicaren estadístiques sobre el total repartit: hi havia 8 ó 9 partides i la que pujava mes era de 6 ó 7 kilos i això amb casi dos anys de sistema. Era ben bé una alimentació per ocells. De llegums el total era de 5 ó 6 kg i sembla era exagerat en algunes partides. En els últims nou mesos no crec que donessin mes de 1.500 grams de llegums per individu en tot el temps.


De patates se’n feu alguna repartició. I res mes. Les dificultats per anar a fora a comprar es feren molt grosses. Durant tot l’estiu la vigilància va créixer. Els controls de carrabiners i guàrdies d’assalt eren nombrosíssims a tots els llocs i s’apoderaven fins a dos o tres patates soles. El cas de gent afamada que els era pres el paquet o el sac era corrent i moltes vagades el paquet era venut pel carrabiner a un altre. El crim que això representava era tan gros que a la reunió del Parlament a Pins del Vallès, el monestir de Sant Cugat, en parlà l’Irujo [Ministre basc, del PNB] i es donaren ordres menys rigoroses però la veritat fou que aquesta persecució fou grossa i monstruosa dons si s`hagués disposat d’alguna cosa a Barcelona podria justificar-se però no havent-hi  lo necessari per viure i no repartint patates el govern (dons no se’n donaren ni tres kilos) era un assumpte de vida o mort el anar-se-les a buscar. Els trens anaven amb gent a dalt de les teulades i fins davant de la locomotora, essent normals els casos de morts per accidents a ponts i túnels

Clar que al costat dels desgraciats que hi anaven per pura necessitat, que era la majoria, hi havia els comerciants que a cops de punys es col·locaven bé i cada dia feien el negoci, venent-ho a Barcelona.

No obstant, donada la població de Barcelona, lo que entrava era insignificant i enorme quantitat de gent vivien del racionament, farinetes i verdures comprades fent hores de camí. El dinar i sopar de farinetes i verdura era lo corrent. El trobar naps per a molts era una sort i menjaven garrofes i  aglans. Durant l’estiu i la tardor es consumiren enormes quantitats d’avellanes  (“pildores del Dr. Negrín”) que dits traficants portaven de Tarragona, mes o menys d’amagat, però s’acabaren dons el Govern  lo tenia intervingut per l’exportació.

Mes sortosos eren els que tenien patates per les seves correries de l’estiu. No obstant que tant al hivern 37-38 com al hivern 38-39 no es repartí cap patata, el primer va ser molt corrent posseir-ne  en abundància, mentre que el segon les dificultats per a portar-les foren tan grosses que la majoria no en tenien gens.

Fou l’assumpte de les patates el mes vergonyós de tots: dons ho es que en un país eminentment  productor i exportador  no se’n repartíssim gens i estigués prohibit el comprar-ne fora; si ells haguessin repartit un racionament haguera estat bé això; però es monstruós el que tothom es veies obligat a anar com un lladre a buscar-ne el menjar necessari. El preus oscil·laven entre 1 y 3 ptas/kg.


Extraordinàriament mes difícil era trobar altres productes. Sols es trobaven a fora per amistat i encara amb algun intercanvi. Els ous a 30 ptas. amb intima amistat; lo corrent, de 100 a 200 ptas. la dotzena. Oli, molt rar a 200 ptas el litre (poquíssim se’n repartí de racionament).  Llet tota destinada malalts i raríssim dons les vaques eren mortes la major part. Això no vol dir que a les pagesies  en que havia es fes vida de llet a top drap.

Llegum a 30 ptas. amb molta amistat; lo corrent, 100 ptas/kg. Y raríssimes vagades.

A partir del Abril del 38 es pot dir que els subministres des de fora van perdre aquell caràcter de certa normalitat, amb recaders. Ara era exclusivament un assumpte de família i molt raríssim. Es pot dir que dita data senyala el fi de l’època que a fora hi havia menjar i s’inicia el període en que al camp la escassetat era total. La quantitat total de productes era ridículament petita

El racionament fou encara mes mal que a Barcelona als pobles.

La carn era un assumpte raríssim, procedent de llocs que mataven de tant en tant.


Les cooperatives, fabriques, sindicats, etc. ja no van tenir casi ocasió de fer compres fora del racionament, dons sol podien fer cara a aquesta responsabilitat els particulars, per lo que l’obrer modest fou el que pati mes i la gana es desenvolupà especialment en els barris obrers on la depauperació fou molt grossa. El pa de racionament, alguna farineta, alguna verdura, tronxos de col, etc.  eren tot el seu menjar, dons els diners no les arribava per alguna cosa d’intercanvi. El menjar sense gens d’oli i la falta absoluta de oli era molt  corrent i lo rar era tenir oli. Això desenvolupà assecaments intestinals. L’oli faltà a tothom del tot. La falta de peix i carn fou també total. També el vi faltà del tot.


 Els "lots"

A part completament de la gran massa de la població que passava  tan gran gana, hi avien tots els elements dependents del Govern, cossos armats, etc. que gaudien  de “lots” que era l’únic medi de viure en aquest temps. Aquets aliments eren comprats pel Govern al estranger o be procedents de l’altra banda i encara que eren molts els participants d’això, eren una ínfima minoria en comparació a  la massa total de població.

Els millors lots eren els d’Intendència que representava el substitut del “ranxo” dels soldats per tots els que estaven rebaixats de ranxo. Es donaven dons a les casernes i a totes les oficines exclusivament militars i tots els organismes d’aquet tipus. Eren individuals: es donaven cada 15 dies, eren a preus molt barats (inferiors casi als d’abans del 18 de Juliol); venia representar de 15 a 50 ptas i contenien 1 o 2 kg de mongetes, cigrons i al final, llenties; 1 kg d’arròs; altre de sucre; 3 litres d’oli; freqüentment vi, pasta de sopa, xocolata, a vagades, i 3 kg de carn, primer en pots de conserva, mes tard, congelada; bacallà també i llet en pols molt sovint.

Els varis lots dels diferents ministeris es reuniren en un sol, mensual, per tots els funcionaris del Estat que no tenien el anterior. Els preus lleugerament mes alts: com de 60 a 80 ptas. per de 4 a 7 persones, dons eren segons la família. Contenien: uns 4 kg o 2 kg totals de llegums ; arròs, 1 kg; sucre, bacallà, llet (4 pots), carn, 2 kg i oli, 3 litres.

A les fabriques de guerra els repartien un lot cada 15 dies, molt inferior, dons era de 10 ó 12 ptas. a base de llegums principalment y una mica de lo demes.

A mes a mes d’aquets lots generals hi havia els particulars de certs organismes especials o be molt íntims dels  caps, molt millors: Ministeris, Agricultura, etc...

Els grans caps de l’Estat portaven una vida extraordinàriament opulenta  en el menjar. Els alts funcionaris eren també uns grans clients del aliments venuts clandestinament, com el peix, per exemple.

Millors que el d’Intendència eren els lots del guàrdies d’assalt i, especialment, de carrabiners.

Totes les famílies de la gent dita es donaven bona vida dons les interferències de lots eren corrents i sobre la base de la ciutat entraven intendència, funcionaris i fins alguna cosa mes: es donava opulència en el menjar. 

Així resultava que les famílies que tenien soldats al front es morien de gana, mentre que les que els podien mantenir a la reraguarda es donaven la gran vida.

En realitat el sistema de govern es veu era aquet: tenir una minoria ben tipa i que estant contenta el recolzes fermament, i no preocupar-se de la massa, que tant els donava. Es veu amb el ridícul lot que era donat a les Industries de Guerra.

Amb un any i mig de parlar  de resoldre el  problema de proveïments, no varen fer res: lo que demostra que ja ho tenien bé amb aquet sistema de castes.

Aquet estat de monstruosa injustícia d’una casta que s’atipava ben bé mentre el poble es moria de gana fou la causa determinant del ràpid fi de la guerra a Catalunya, dons el soldat veient tal injustícia a casa no volia combatre, i això determinà l’esfondrament del sistema.  

La Generalitat també tenia lots pels seus funcionaris i forces, molt mes petits en general.

A fi d’any s’estructurà una nova organització que classificava a tota la població en tres classes: front, forces de reraguarda i població civil; s’establia un escalat  molt diferent entre els tres tipus i hi havia entre la població civil la varietat d’Indústries de guerra. No s’arribà a establir i segurament hagués estat mes trista la situació de la població civil, no per rebaixar mes el lot (el pa, sí, segur) si no perquè s’hagués impossibilitat del tot el comprar d’estraperlo. 


Camp conreat


De totes maneres era igual perquè les reserves del país s’esgotaven: llavors, amb intercanvi y solsamènt amb ell es trobava alguna cosa però dos mesos després no s’hagués trobat res. Dons, amb tota la gent pagesa al front des de la lleva de 1919 (error gravíssim de mobilitzar tres quintes   de pagesos deixant els camps abandonats) se sembrà poquíssim i la major part de les terres estaven sense conreu.  De durar fins a l’estiu als mateixos pagesos hagués arribat la verdadera fam.

Al estiu del 39 a part d’una mica de blat no s’hagués collit res mes, dons durant la Primavera (cridats les lleves fins al 15) no  s’hagués plantat res  dons ni hagués hagut cap brac. La guerra fatalment havia d’acabar de una manera u altre dons el país no hagué donat ni un gram de menjar i comprar a fora ja no era factibles dons s’acabaven els quartos.


Camp sense conreu

Per fer aquesta organització es feu un padró nou, per evitar els molts abusos que hi havia en els carnets vells de racionament, però fatalment ni havien mes (abusos) als nous dons tothom es jugava el tot per tot.

L’últim sistema d’alimentació de la població civil, sistema que s’inicià ja en el període anterior però que en aquet va tenir tot el seu desenvolupament, fou el de paquets enviats por la família o por amics del estranger. Aquet sistema estigué molt desenvolupat especialment entre les classes benestants que tenien famílies o coneguts al estranger o inclús en zona nacional, i fou un ajut exclusiu per molta gent.

Aquet sistema, que el govern mirava amb recel dons proporcionava alimentació a gent que ell no havia favorit i que solsamènt tolerava per l’aspecte exterior de la democràcia, fou transformat per ell en uns paquets estàndard que establí el govern que lo limitava  i proporcionava per altra banda gran benefici al govern en divises. 

L’exèrcit  representava evidentment una gran part del gasto d’alimentació del govern. L’exèrcit de Catalunya, a la vegada, tenia alimentació abundant dintre dels aliments que el govern tenia i que son els dits al parlar del lots; però a les trinxeres moltes vagades no hi arribava dons el desordre de la Intendència era molt gros i era freqüent que línees es passessin dies sencers sense rebre res de menjar. Com en la reraguarda, en el front el govern preferia que s’atipessin bé els de la segona línea, que eren els addictes, molts del PC, i que feia l’efecte de exèrcit ben organitzat i no l’importava que els soldats de primera línea (sempre de les lleves en temps normal excepte en els punt d’atac on hi anaven els de xoc) no tinguessin res per menjar. Les municions sempre arribaven, els aliments sovint no, i a mes molt retallats per la criminal actitud  dels de segona línea. L’exèrcit llavors es refiava dels camps,  masies i pobles: també la segona línea vivia opulentament d’això: l’aspecte dels soldats no era massa dolent.

Vist el tractament de la població civil ja es pot suposar que no seria millor la dels presos. Un tros de pa i una sopa de llenties era tota la seva alimentació. Lo mateix al camp de treball a pesar de la duresa d’aquet.

Els restaurants que servien de tot persistien raríssims i al preu de 200 ptas: un dinar reservat a gent estrangera o diplomàtics.




Algun restaurant servia pel seu compte  ridículs dinars a alts preus. Però la forma corrent foren els menjadors populars que primer foren de dos tipus: 5 i 10 ptas.  (primer, 38) i desprès es reduïren sols al tip de 5 ptas. dons els de deu donaven lo mateix però millor presentat.  Feien dinar i sopar: per assistir als dos era precisa la baixa del racionament de la ciutat; per un, no calia. Era precís fer la inscripció amb la mar de formalismes i donaven un carnet i els tiquets. El servei era de la “Conselleria de proveïments de la Generalitat” i donaven sopa, un plat de llenties, a vagades una mica de carn, arròs, etc.: era un menjar molt insuficient però moltíssim superior al racionament oficial. En aquets llocs sense carnet no es podia menjar. N’hi havia moltíssims; els que no estaven en axó la major part estaven tancats o algú servia alguna cosa als seus amics. Tots els de tiquet sols podien fer el tipus de 5 ptas. Uns quants eren autoritzats com de luxe i son els primerament dits. N’hi havia pels que venien de fora que tenien que portar autorització del Ajuntament respectiu.

Els bars i cafès estaven del tot deserts. No servien casi res, ni café, ni cerveza, etc, sols algun licor i poc mes.

Com es veu una gran part dels aliment consumits eren proporcionats pel Govern.  Aquets en gran part s’havien d’imputar a canvi d’altres productes (oli, taronges, patates, avellanes, etc.) o be pagats amb or.

Hi havia a mes una colla d’entitats internacionals que enviaven donatius que, en conjunt, sumaven enormes quantitats; casi totes anaven pels nens d’España que era el reclam a tot arreu. No diré que d’allò visquessin alguns asils, etc. però gran part anava al exèrcit i als guàrdies d’assalt. Freqüent era veure sortir els guàrdies d’assalt amb unes caixes cada ú de pots de llet que eren “para los Niños de España”. El govern de Negrin posava primer de tot el sosteniment del règim i no li importava res que es morissin de gana “los niños”


Situació d’altres zones “roges        
  
Al Aragó roig no patiren res per falta d’aliments; n’hi hagué desordre fort per les imbecils mesures del Consell d’Aragó  i dels anarquistes.

La ciutat de València patí mol menys que Barcelona. Solsamènt al final començà a sentir falta de coses.  

Madrid tingué evidentment un calvari mes gran que Barcelona: però tingues en conte que el racionament de Madrid fou sempre molt superior al de Barcelona. Si bé allí era molt mes difícil que aquí el trobar aliments clandestins. La falta de vitamines fou també molt mes intensa.

En les altres zones roges es pot dir que no hi hagué fam. Faltaren coses, però n’havia d’altres

Al Nord, el primer any es patí una mica però el país es bastant ric i no s’arribà a cap extrem.

Es pot dir que Barcelona fou dels llocs pitjors. El camp de Catalunya es industrial. El que patí mes dons als pobles va esser la població no pagesa: la situació va esser tan o mes difícil que a Barcelona: fou grossa  també la depauperació.


Apèndix.   Primer període nacional a Barcelona (26 de Gener a 1 d’Abril)

Darrera mateix de les forces nacionals entraren els camions d’Auxili Social que iniciaren la repartició de menjars freds i calents en quantitat fabulosa, de franc el primer mes. Després s’anaren reduint solsamènt a coses especials

La població fou reserva de bastant cosa en els saquejos pacífics dels magatzems de les cooperatives del govern mig realitzats els dies 25 i 26 de gener. Molta gent s’aprovisionà en quantitats molt grans de tots els productes de que deien eren formats els lots, sobre tot bacallà i llaunes de conservés. També moltíssima farina. Lo que hi havia en dits magatzems era una quantitat impressionant i que devia durar molts dies a famílies modestes.
Aconsellat per forners i adroguers el govern va suprimir de seguida el racionament: el resultats foren les cues que es formaven a tot arreu a on donaven alguna cosa. A 1 d’Abril, fora del pa no se’n havien suprimit gaires, donant un regim molt semblant al dall primer període. El tipus d’alimentació era molt semblant al de Novembre del 1936.

La cua del pa es tardà 20 dies en poder-la vèncer a costa de un gasto de farina fabulós. Cues ja menys sovint. Varen donar tot el pa que es volia. Carn se’n donà poca; peix, poc, però hi havia una mica. Llegums, llenties principalment. Oli escassíssim; ous a 7 i 10 ptas., per dotzena, clandestins. Llet, poca. En realitat el país no té res i te que venir tot de fora i es difícil el transport. Hi ha moltes conserves de totes classes. Es, naturalment una cosa completament diferent del temps roig.   



No hay comentarios:

Publicar un comentario