domingo, 19 de marzo de 2017

Aprovisionamientos. Primeros períodos


Problema de proveïments

Pere Arola fa una revisió exhaustiva de les provisions (fonamentalment alimenticies) de les quals la gent del carrer podia disposar. És una revisió “dolorosa”: manifesta la penúria en què va quedar bona part de la població barcelonina durant la guerra civil. Distingeix 4 pèríodos. En aquesta primera “entrada del blog” ens referirem als dos primers períodes. En una segona entrada, completarem la informació: llegir “de cop” la situació en els quatre períodes resultaria agotador i amarg.

Aquest problema es presentà des de el primer moment del moviment. La causa, podríem dir geogràfica, es la de que vivint a Barcelona dels productes agrícoles i ramaders procedents de les regions preses pels facciosos, fatalment es tenia que notar una gran falta. Aquesta causa si sumen el “despilfarro” de tota classe de productes alimenticis fet pels milicians al front i l’acaparament dels comitès sindicals a la capital i també, en gran part, la intervenció de la C.N.T. al mercat central de tots els productes i les intervencions a mercats i botigues que destruïren la organització antiga de distribució. 


La CNT controla la situació



Cap al final amb l’ocupació d’Aragó i la separació de Valencia, la primera causa actuà en forma catastròfica, ajudant-t’hi la política de reserves del Govern i la falta de braços e iniciativa al camp, que determinava no es conreés casí la terra.


Quatre períodes es poden distingir:

1º) Des de el començament a mitjans de desembre de 1936.

2º) Des de desembre de 1936 a octubre de 1937.

3º) De octubre de 1937 a abril de 1938.

4º) Des de abril de 1938 al final.



1º Període: Des de el inici fins a mitjans de desembre de 1936.

Es el període de la bogeria i del Carnaval en tots els aspectes.

Acabà quan s’encarregà de la Conselleria de proveïments de la Generalitat, en Comorera, del PSUC que aconsegueix treure a la C.N.T. que portava una política de disbauxa, i vol posar en canvi una política d’austeritat davant la perspectiva d’una guerra molt llarga i molt dura.


Ací no parlarem, no obstant, de la política i organitzacions de proveïments, sinó del proveïment de la població en si.

Des de els primers dies es començà a notar la falta casi absoluta de certs articles. Passats els dos o tres dies de saqueig general de “colmados” i places i restablerta la confiança dels botiguers (el saqueig fou del 21 al 23 i la nova apertura cap el 27 Juliol) bastant ràpidament es restablí la venta del articles alimenticis que les primeres setmanes en general no faltaren.







Una excepció essencial fou la carn que ja faltà enseguida i començà a repartir-se a les carnisseries no mes de tant en tant, apareixent en ple Agost les cues a les carnisseries; a menys de fer grans cues i barallar-se amb tothom fou impossible arreplegar la poca carn que repartien: les cues no s’organitzaren mai i cap a Octubre ja no se repartia casi mai. Es pot dir que de carn del país ja no s'e’n vengué gens. A setmanes es posaven a la venta forts stocks de carn congelada. La carn de cavall era pel Octubre i Novembre l’única carn fresca venuda a Barcelona, i era molt poca quantitat.

Altre article que faltà molt, si be no tant absolutament com la carn, fou el peix. Les col·lectivitzacions de tota la organització peixatera donaren que desaparegués l’estímul i faltant tot el peix del Nord l’escassetat apareix enseguida i les cues de peix a les places son normals al Setembre.



Algunes classes eren abundants com la sardina que es venia pels carrers al Setembre, però altres eren escassísims i es feia molt difícil poder arreplegar-ne. Pot ser a l’enorme congestió de gent en aquests articles hi ajudà l’augment del poder adquisitiu de la gent al cobrar mes i pagar la meitat del lloguer (molts no el pagaven) però aviat l’augment fortíssim de preus que sofriren aquests articles, especialment el peix (que degut als forts jornals dels pescadors va arribar aviat a valors triples dels antics) anul·là aquesta superació. A primers Desembre la venta lliure de peix i carn era pràcticament nul·la (de tant en tant, amb cua, es venia una mica de peix)

Encara que la separació de les regions productores fou la causa essencial d’aquestes faltes: ho determinà pràcticament la disbauxa i bogeria de milicians i comitès. S’endugueren al front els ramats de per aquí i allí durant tot aquest període portaren una vida d’un gasto i destrossa impossibles de descriure.



Les besties eren mortes a mils, menjant-se les parts mes fines i llançant la resta. A la capital els comitès acaparaven tot lo que es matava i s'ho menjaven ells i tots els amics i a plaça enviaven en tot cas sols els menuts. Pel peix passava en part el mateix. El que volia aquets articles sense esser dels de l’olla els havia de comprar de sota mà pagant-los a preus elevadíssims.

Respecte al aviram el problema no es presentà tan de presa degut a ser mes un article del propi país: no obstant el enorme consum de sindicats, comitès i milicians determinà, junt al repetit desordre de la distribució una escassetat aviat i un fort encariment.



Cap els últims mesos del període els pollastres i gallines havien desaparegut del tot de la venta lliure i els conills eren molt escassos i a fort preus (triple al menys). 

Gallina a peces era venuda de tant en tant.
Els ous escassejaren faltant les importacions i obstaculitzat pels comitès forans en gran manera la sortida de productes dels pobles, dons ja des de Setembre les mesures per impedir la sortida eren rigoroses a molts llocs. Així es que, junt al encariment fortíssim (cap el triple), dels ous del país s’anà cap l’Octubre a la desaparició total de la venta lliure. Llavors quedà reduïda la venta d’ous a les rares remeses que venien del estranger. Al Novembre es feien llargues cues per arreplegar un ou per persona.

 La llet, amb l’excusa dels hospitals i ferits, les dificultats del pobles i comitès i transports i el sacrifici de vaques per alimentació, anà escassejant.






Al Novembre les llargues cues eren normals. Algunes remeses de llet condensada estrangera venudes al públic alleugerien la situació.

Respecte conserves: mica a mica van anar escassejant fins desaparèixer del tot les sardines, de procedència atlàntica. En canvi es feren corrents els pots de carn argentina, però desprès s’esgotaren del tot. El bacallà es pot dir desaparegué del tot de la venta des de l’Agost, acaparat tot pels comitès i trobat en gran part podrit mesos desprès. Fou una de les coses que el poble trobà a faltar mes els primers mesos. Les altres conserves anaren desapareixent 


Les llegums foren acaparats des de el principi pels comitès i la Generalitat en grans quantitats: així es que es limità molt la seva venta anant-se mantenint no obstant la venta amb cues fins el Desembre. L’arròs escasseja molt cap al final, també. Els productes derivats de la farina seguiren amb igual normalitat que abans.
Les verdures: degut a les profundes alteracions en els règims de conreus de les terres veïnes, disminueix molt la producció, i molt mes la venta lliure, degut a les traves dels comitès, però s’anaven trobant.  L’oli anà amb cues cap el final. Els plàtans faltaren en absolut, des de el primer dia.

Respecte a productes no alimenticis no es notà gran falta de coses: la venta dels articles d’us comú fou fabulosa a Agost i Setembre; després es va esmorteir molt.

Als Hotels, Bars i Restaurants es trobà bon menjar tot el temps dons sota mà compraven o rebien dels comitès tot el que volien, excepte els productes que eren escassos del tot 

Les patates foren un dels articles mes acaparats per la C.N.T. de manera que per l’Octubre hi havia l‘escassetat i les cues enormes eren lo corrent fins el Desembre, degut a que es posava molt poc a la venta.  Aquesta mania acaparadora era en previsió a la duració de la guerra, però en el cas de les patates se’n podriren enormes quantitats.

Als pobles no es notà en tot el període la falta d’aliments: per axó les famílies estiuejants no els abandonaren, moltes, al entrar la Tardor. Els comitès del pobles, des de el Setembre es dediquen a fer reserves impedint les sortides dels generes: dons cada poble era un veritable Estat independent. Així resultà que al final ja escassejaven els productes no produïts al mateix poble. 

La població aguantà be, inclús al final del període, les privacions existents. Es l’època de les vaques grasses de la Revolució: tot el que no tenia la desgracia d’esser titllat de feixista o de esser perseguit, portaria una existència opulenta i divertida. Al principi fou el gran jolgori i disbauxa alimentícia. Al final els relacionats amb comitès, sindicats, etc., anaven vivint be. Els que tenien coneguts a fora rebien de tot a pesar de les prohibicions i encara que les confisquessin moltes vagades. La quantitat d’aliments que per recaderos, paquets i viatges, entrà l’últim trimestre de 1936 a Barcelona fou fabulosa. Es pot dir que el resultat de la intervenció de la C.N.T. als proveïments fou simplement fer inútils tots els òrgans de distribució per ella creats i fer que es fes directament l’arribada del aliments a les famílies sense passar per mercats i botigues .

En botigues i pisos es podien comprar també mes o menys escasses i molt cares tota classe de productes a sota mà i d’amagat.

El que no tenia cap relació sindical o a fora al final la ballava ja molt magra. Es veia obligat a fer cues tot el dia, i a vegades a la nit per agafar numero per arreplegar alguna cosa. Cues llarguíssimes amb enormes escàndols, números i mes números i al final no trobar res moltes vagades. Inclús els que rebien de fora moltes coses es veien obligats a perdre en cues la major part de les hores. No cal dir que tots els mangonejadors de la situació tenien de tot i a bon preu.

Respecte a les conserves i derivats del tocino encara s’anaren trobant en venta pública, al menys dient que ho era i a preus exageradíssimes.





Segon període: Des de desembre de 1936 a octubre de 1937.
S’inicià al ocuparse Comorera, com representant del PSUC, d'els proveïments. Per una banda es trobaren amb el boicot de la CNT i per altra amb la falta ja enorme d’elements alimenticis. A més la seva tàctica era fer reserves per una guerra molt llarga i, naturalment, era a base de disminuir l’alimentació de la població.










Hi avia poc pa i a tots els forns es feien cues de hores i hores. Mes tard s’adoptà el sistema de prendre número prèviament i axó es feia a las 2 ó 3 de la nit, després d’hores i hores de cua. Els escàndols foren enormes. Després de setmanes i setmanes de desordre i escassíssim pa s’inicià la organització del racionament que va sortir dels mateixos veïns i es va anar estructurant es unes targes de barris independents i desprès es va anar coordinant fins fer un sistema complet de targes del pa provisionals cap al Abril. Cap al Maig foren substituïdes per les definitives, derivades d’un Carnet general de Racionament fet per l’Ajuntament, després de complicats empadronaments, i en qui havien targes per tota classe d’aliments.

Així es va aconseguir després de diversos meses de desordre i molèsties immenses, organitzar la distribució del pa en forma d’un racionament per individu. Fou l’única cosa de proveïments que estigué organitzada i que persistí fins l’últim dia de la revolució, i la única en que, sense faltar mai, es repartí un racionament raonable. Les molèsties eren poques i les cues de pa quedaren casi suprimides.




En el temps del desordre es patí molt d’escassetat de pa en una població tan acostumada al pa, però posat el racionament se seguí patint dons era escassíssim  per persona i molt inferior al que s’acostumava a menjar. Després de la collita hi hagué, dintre de la exigüitat, una notable millora. L’estiu del 1937 fou l’època de tota la guerra en que el racionament de pa fou mes abundant. Respecte a la qualitat, durant la Primavera es feren totes les provatures imaginables. Com que la Generalitat no es volia doblegar a les pretensions del Govern, no rebia farina i, no tenint diners, no hi havia manera de menjar.

Les primeres setmanes de la falta de pa, la gent es tirà als panets que es fabricaren algun temps, fins a esser  prohibits (excepte per a usos especials: com consolats, hotels, etc.)  i a les galetes dolçàs i salades, però amb aquets atacs aviat feren net. Al organitzar be lo del pa, es prohibí fer de la farina res mes que pa.

Els altres productes, que al final del primer període hem vist que varios encara eren venuts públicament, s’anaren esgotant ràpidament i les botigues i places foren al poc temps uns llocs deserts en que sols de tant en tant es venia algun producte. 









Respecte a la carn: el cavall s’anà esgotant i les ventes de carn congelada s’anaren aclarint: per la Primavera n’hi avia algunes encara però a l’Estiu  desaparegueren absolutament. Així es com s’acabaren les cues d’aquest article. 





Per l’estil passà amb el peix que, venut a plaça a preus extraordinaris era molt poc freqüent, venut en poca quantitat i cada vegada menys.

En l’aviram el problema s’aguditzà molt quedant tota la escassa venda reduïda a contractes clandestins.  Els ous: s’anaren fent reparticions d’ous barats, estrangers, però molt poc freqüents i desaparegudes al Estiu.  





En la llet el problema es complicà tant que ja es tingué que fer-lo exclusiu de malalts i criatures. I  es feren algunes raríssimes vendes públiques de pots de llet condensada.

L’oli anà escassejant molt, sense cues. El carbó vegetal faltà casi del tot.  El problema del cuinar es presentà ja molt seriós. Les conserves desaparegueren de la venta i el  bacallà no reaparegué mai. Per fi el ram de llegums s’anà esgotat fins no vendre res al públic. També amb les verdures es notaren limitacions.

Com les llegums, l’arròs faltà del tot. Les patates continuaren sent un terrible problema: al hivern es feren algunes reparticions amb cues espantoses però a l’Estiu no se’n repartí ni una (a partir del Mars o Abril ja no es repartí res potser fins l’Estiu següent, o sigui quinze o setze mesos). Els embotits de porc anaren essent cosa mes rara i caríssima.

Es comprendrà amb això que la situació, considerada com extraordinàriament greu  pels Mars o Abril, acaba sent extrema en Setembre. Les botigues i places eren uns elements completament inútils. El que no tenia altre lloc de treure aliments es moria de consunció.






Una verdadera ironia foren les nombroses targes  de racionament de diversos productes que quedaren del tot sense estrenar

Quins altres mitjans  tenia la població per trobar menjar?. El que tingués que viure exclusivament de lo que estava a la venda en les botigues i places, o era repartit per racionament, fatalment haguera mort. Tothom mirava amb terror enorme la proximitat d’un hivern en tals circumstàncies.

La fon mes normal d’aliments era fer-los portar de fora d’amagat o be anar-los a buscar.  Aquets tràfecs tan aviat eren rigorosament prohibits i decomissat tot el que es portava,  com hi avia certa tolerància.  No obstant es feia difícil treure coses dels pobles per les dificultats que els municipis hi posaven. A mes, anaven faltant  productes als pobles i era qüestió de pagar-los molt cars.

 Los dos párrafos siguiente no se refieren  a Barcelona sino al resto del país

El pa es mantingué abundant durant tot el temps a gran part del país; hi hagué llocs, no obstant, que a final de Primavera els faltà de tot. Se’n portava molt a Barcelona.

En la qüestió de ous se’n trobaven a preus elevadíssims i també llegums i llet, sols naturalment a base de combinacions molt personals. Carn de bé escassejà a mols llocs i era molt difícil proporcionar-se: mes fàcil embotits de tocino. L’oli depenia essencialment de esser o no productora la regió.

Especialmente duro es el siguiente párrafo:

Les patates foren l’assumpte  que dona mes enrenou: com que des de el principi de la collita a la Primavera de 1937 no se’n  repartí gens a la ciutat, amb la suposició de que n’hi avien d’acaparades la gent es veié obligada a sortir a comprar-ne fora. Res mes impressionant que aquells trens que sortien atapeïts de gents carregades amb sacs buits: que envaïen els camps i masies, compraven o prenien les patates i s’entornaven amb els enormes sacs al coll. Al avançar-se  l’estació, es veieren precisats a anar a la Plana de Vic i llavors era precís fer nit al ras. Les penalitats de mils i mils pares de família, de dones, etc. que es veien obligats a fer això eren incomptables; moltes vagades els hi eren preses les patates al entrar a Barcelona. Els trens anaven espantosament plens. Així entraren enormes quantitats de patates a Barcelona que ajudaren a passar el terrible Hivern del 1937/38. Però hi hagué gent que no pogueren fer aquest trasbals o ningú els hi portà i patiren enormement de gana.

A mes d’aquests proveïments des de fora,  d’indole familiar, hi hagué els fets per fabriques i Comitès o Sindicats: això fou molt freqüent i les reparticions en aquesta forma, especialment de patates i carbó foren molt importants.

Això vol dir que si ben el que no tenia cap relació passà molta gana; el que tenia alguna o bé tenia molts diners per comprar anava tirant bastant bé. El peix es venia per les cases clandestinament i a preus elevadíssims.

Tot això portà a l’extensió de les Cooperatives que abastiren  a, pot ser, mes de la meitat de la població: a mes dels exigües racionaments oficials, repartien coses que compraven de sota ma als pobles i en axó en havia des de Cooperatives sortoses a aquelles que no repartien res.

Els hotels i restaurants se’n varen anar  ressentint molt. Augmentaren els preus molt i bastants no venien casi res per no tenir medis de trobar aliments; altres en trobaren i anaven fent. Els restaurants bons servien tota classe de menjars però a preus deu vagades l’antic, cap al Setembre.

En resum: mentre uns, per diners, per relacions familiars o sindicals menjaven bastant bé, altres estaven en una situació terrible i perdien els 8 ó 10 kg. Amb tota naturalitat.

Referent als productes no alimenticis, començaren a escassejar a principis d’any  i s’anà intensificant la falta fins a no vendre’s ja públicament i solsamènt d’amagat, etc. (sabó, teixits, sabates: i d’això a preus triple dels primitius en botigues encara)

Això demostra els fabulosos negocis que es feien degut a aquest sistema de fer les operacions clandestines. 

  

No hay comentarios:

Publicar un comentario